Centre btt de la Seu d'Urgell

Aquesta és una ruta llarga i diversa: pujades, baixades, canvis de valls i de paisatges, pels aiguavessants que separen les conques del Segre i la Noguera Pallaresa. Sortim de la Basseta per anar pujant cap a la Culla. Des de la Culla ens enfilarem en direcció a la Torreta de l’Orri, que vorejarem pel seu vessant sud, fins a sortir als peus del poble de Rubió, que té la meritíssima condició de ser el poble habitat més alt de Catalunya (amb el permís de l’artificial Pleta de Baquèira). Des d’aquí pujarem en un tres i no res fins al coll del Cantó per la mítica carretera N-260. Al coll mateix, prop d’on hi havia un espectacular menhir, prenem una pista que arrenca en direcció oest, i que ens durà a Biscarbó. El paisatge ara és de lloms suaus, terres de pastura obertes cap al sud. La pista continua flanquejant els serrat de Gatnau i entra en una nova valleta, on trobem el poble de Junyent. Sempre cap a ponent, passarem pel costat de la borda de Mesons, una antiga propietat dels Cervós de Castellàs, una de les grans cases pirinenques. A partir d’aquí comença una bona ascensió per l’obaga de Junyent, que ens durà dalt de la serra de Taús, dominada per les Piques, una (relativament) punxeguda elevació. Les vistes des de la serra, oberta als quatre vents, valen l’esforç de l’ascensió i tota la suada. Des de dalt de la serra comença un llarg descens fins a la Guàrdia d’Ares, que és la porta d’entrada al fenomenal altiplà de Taús. Després d’un breu descens arribem a les terres planes, que eren un paradís ramader ja des del neolític. No arribarem a Taús –un poble que era travessat per una mítica carrerada–, sinó que prendrem una pista a l’esquerra que comença a enfilar-se per uns vessants boscats. A la primavera i a la tardor és terra de brama de cèrvols. Travessem el barranc d’Arcalló, que marca la divisòria entre l’Alt Urgell i el Pallars. El refugi de Cuberes i un merescudíssim refresc és a tocar.